PARAULES 1/40 Jordi Llimargas

Ser valent, ser artristra.

Hi estic d’acord. El treball ben fet ha de proporcionar abans de res una emoció interna. Després, la podem compartir tot fent ús del talent i de les eines adquirides mitjançant l’aprenentatge. Ho deia amb unes paraules semblants Glòria Font en una entrevista. Dit això, diria que el grup Artristas va néixer uns anys abans que la Companyia com a tal comencés la seva activitat professional el 1980. D’aquells dies en puc ressaltar el moment que van anar a la farmàcia de Martí Sunyol de la Garriga per consultar el Costumari Català de Joan Amades, una obra que costava de trobar. Recordo quan en van passar les pàgines amb emoció. Els ulls els brillaven. S’aturaven a les il·lustracions i comentaven els gravats de boix antics amb expressions engrescadores. Hi trobaven referències a costums i mites ancestrals que des d’un primer moment es van fer seus. Equivocat o no, sempre he defensat els Artristas van néixer aquells dies. Una quarantena d’anys més tard, el seus espectacles passegen pel món valors de pobles i de civilitzacions distants. Estan construïts entorn de la mitologia entesa com un instrument per acostar-nos a la natura i a l’imaginari de persones culturalment diverses. Sovint ens en assenyalen les debilitats comunes. Em ve al cap l’espectacle Medusa un vespre d’agost a la Bisbal d’Empordà. Els turistes es passejaven pel carrer amb les cares marcades per l’avorriment, vermelles de tanta platja. De sobte, els Artristas van arribar amb el seu vaixell blanc enginyosament  desmuntable i els van obligar a  capbussar-se en un mar fantàstic que d'una alta manera no haurien pogut copsar.

Des de finals del franquisme, els Artristas van ser capaços de guanyar l’espai públic amb formes plenes de referències i de colors radiants. Són ells que ens van ensenyar de manera valenta que els carrers havien de ser nostres, nostres per sempre.    

JORDI LLIMARGAS (historiador)